El disc que presentem en homenatge a Joan Margarit va començar a caminar ara fa cinc anys, a partir d’una idea feble però decidida, sorgida de la relació personal que mantinc amb tots els elements que es fusionen en el Cicle Margarit.
És ben coneguda per a tots aquells que m’envolten la meva relació amb el violoncel, instrument que estudio des dels tres anys i que, des de llavors, m’ha acompanyat en la meva manera d’entendre la música. Precisament els cinc anys com a alumne del mestre Lluís Claret em van portar a conèixer i conversar en diverses ocasions amb el poeta Joan Margarit, amic i gran amant d’aquest instrument i, en especial, de les sis Suites per a violoncel sol de J.S. Bach.
Anys després, durant l’estiu de la pandèmia, un seguit de circumstàncies em van forçar a abandonar la vida professional amb el violoncel, però, de retruc, m’obrien les portes del cant. En la intimitat del meu estudi va néixer aleshores una idea que pretenia englobar, a través de la cançó poètica, aquests tres elements: el violoncel, la veu i els poemes de Margarit. No només semblava una fórmula perfecta per unir els instruments que formen part de la meva formació musical, sinó que també hi serien presents els poemes d’un gran mestre, dins del gènere en què m’he sentit més còmode des d’un inici: la cançó poètica.
Aquest projecte veié la llum, amb gran èxit, l’agost de 2023 a la Schubertiada de Vilabertran i, tot i el traspàs del poeta el 2021, ha comptat des d’un inici amb el suport dels familiars de Margarit, així com de Lluís Claret i, molt especialment, de Víctor Médem, Martina Ribalta i la Fundació Franz Schubert de Barcelona, i més endavant de Victoria Guerrero i Oriol Prat.
Així doncs, dins d’aquest disc, Record d’un poeta, en homenatge a Joan Margarit, hi podreu escoltar el Cicle Margarit, integrat per sis cançons musicades pels autors catalans Salvador Brotons, Albert Guinovart i Jordi Domènech, en combinació amb altres obres originals o adaptades per a la mateixa formació musical de J. Brahms, F. Bridge i J. Marx. Totes elles s’adapten a la perfecció al clima musical i poètic proposat i conformen, en conjunt, un diàleg permanent entre la veu, el violoncel, el piano i la poesia.
Ferran Albrich
Homenaje a Joan Margarit
El disc que presentem en homenatge a Joan Margarit va començar a caminar ara fa cinc anys, a partir d’una idea feble però decidida, sorgida de la relació personal que mantinc amb tots els elements que es fusionen en el Cicle Margarit.
Es bien conocida por todos aquellos que me rodean mi relación con el violonchelo, instrumento que estudio desde los tres años y que, desde entonces, me ha acompañado en mi manera de entender la música. Precisamente los cinco años como alumno del maestro Lluís Claret me llevaron a conocer y conversar en diversas ocasiones con el poeta Joan Margarit, amigo y gran amante de este instrumento y, en especial, de las seis Suites para violonchelo solo de J. S. Bach.
Años después, durante el verano de la pandemia, una serie de circunstancias me obligaron a abandonar la vida profesional con el violonchelo, pero, al mismo tiempo, me abrieron las puertas del canto. En la intimidad de mi estudio nació entonces una idea que pretendía englobar, a través de la canción poética, estos tres elementos: el violonchelo, la voz y los poemas de Margarit. No solo parecía una fórmula perfecta para unir los instrumentos que forman parte de mi formación musical, sino que también estarían presentes los poemas de un gran maestro, dentro del género en el que me he sentido más cómodo desde el inicio: la canción poética.
Este proyecto vio la luz, con gran éxito, en agosto de 2023 en la Schubertiada de Vilabertran y, pese al fallecimiento del poeta en 2021, ha contado desde el principio con el apoyo de los familiares de Margarit, así como de Lluís Claret y, muy especialmente, de Víctor Médem, Martina Ribalta y la Fundación Franz Schubert de Barcelona, y más adelante de Victoria Guerrero y Oriol Prat.
Así pues, en este disco, Record d’un poeta, en homenaje a Joan Margarit, podrán escuchar el Cicle Margarit, integrado por seis canciones musicadas por los autores catalanes Salvador Brotons, Albert Guinovart y Jordi Domènech, en combinación con otras obras originales o adaptadas para la misma formación musical de J. Brahms, F. Bridge y J. Marx. Todas ellas se adaptan a la perfección al clima musical y poético propuesto y conforman, en conjunto, un diálogo permanente entre la voz, el violonchelo, el piano y la poesía.
Ferran Albrich
Homage to
Joan Margarit
The recording we present here in tribute to Joan Margarit began to take shape five years ago, starting from a simple yet determined idea that arose from the personal connection I maintain with all the elements brought together in the Margarit Cycle.
Those close to me are well aware of my relationship with the cello, an instrument I have studied since the age of three and which has shaped my understanding of music ever since. It was precisely during the five years I studied with the master Lluís Claret that I had the opportunity to meet and speak on several occasions with the poet Joan Margarit, a friend and great admirer of this instrument, and particularly of J.S. Bach’s Six Suites for Solo Cello.
Years later, during the summer of the pandemic, a series of circumstances forced me to leave my professional life as a cellist, but at the same time opened the door to singing. In the intimacy of my studio, an idea was born: to bring together, through the medium of the art song, these three elements — the cello, the voice and Margarit’s poetry. Not only did this seem like the perfect way to unite the instruments that form part of my musical background, but it also allowed the poetry of a great master to be present within the genre in which I have felt most at home from the very beginning: the art song.
This project was first presented to great acclaim in August 2023 at the Schubertiada de Vilabertran and, despite the poet’s passing in 2021, it has enjoyed from the outset the support of Margarit’s family, as well as Lluís Claret and, most especially, Víctor Médem, Martina Ribalta and the Franz Schubert Foundation of Barcelona, and later Victoria Guerrero and Oriol Prat.
This recording, Record d’un poeta (Memory of a Poet), conceived as a tribute to Joan Margarit, includes the Margarit Cycle, comprising six songs set by the Catalan composers Salvador Brotons, Albert Guinovart and Jordi Domènech. These are combined with original works and adaptations for the same instrumental ensemble by J. Brahms, F. Bridge and J. Marx. Together they perfectly reflect the musical and poetic atmosphere of the programme and create an ongoing dialogue between voice, cello, piano and poetry. Ferran Albrich
Cartes dels compositors
Com tot encàrrec, aquest també tenia unes clares peculiaritats: l'obra no podia superar els deu minuts, havia d'escollir dos poemes de l'extensa i magnífica obra d'en Joan Margarit (en homenatge al seu traspàs) i havia de ser escrita per a veu de baríton, violoncel i piano.
Revisant tots els poemes de Margarit, vaig trobar-ne dos dins el seu llibre Misteriosament feliç que em varen encisar immediatament. Dos poemes d'una força expressi 4 va extraordinària que estan relacionats amb la temàtica marina i, concretament, del lloc que s'anomena “la mar d'amunt” (la Costa Brava del nord que va des del Cap de Creus fins a la punta de Cervera)
Precisament un indret que conec perfectament, ja que gairebé hi he nascut: tota la meva família materna és del Port de la Selva. Un lloc paradisíac, ple de vent, precioses postes de sol i amb bona gent. Els dos poemes estan també connectats temàticament
El primer poema, En un petit port, ens parla de la força del vent tramuntanal. Un vent eixut i molt sa que castiga el Cap de Creus molt sovint. És un poema paisatgístic que descriu a la perfecció el sentiment de plenitud vital que genera el vent. La música, només començar, transmet aquesta intensitat del mar encès colpejant tot el que troba. És una composició curta de menys de tres minuts, sense aturada, tot seguint l'expressivitat del text
El segon poema, Experiència d'una pàtria, descriu a la perfecció, amb l'analògica metàfora de les vespes, el sentiment de ràbia i lluita per assolir la llibertat. Els darrers versos del poema, des d'“Hem heretat un àmbit furiós” fins al final són extraordinaris i m'identifiquen a la perfecció. Musicalment, he intentat seguir pregonament tot el text, posant l'èmfasi precís a cada situació. Hi ha diferents canvis de tempo, compassos, caràcters.
Moments relaxats i d'altres agressius, per retornar a un final més plaent i contemplatiu al segon vers. Així i tot, acabo “llançant-me al mar” amb la mateixa música i força que inicio el primer poema, que es perd en la llunyania de la mar. Salvador Brotons
Quan vaig rebre l’encàrrec de musicar poemes de Joan Margarit, no era el primer cop que afrontava aquest repte. L’any 2016 vam estrenar al Festival de Cervera la cançó sobre el seu poema “Noces d’or” en la seva presència. Sabent que li va agradar la senzillesa amb la que vaig apropar-me a la seva poesia, vaig voler triar tres poemes de caire costumista i intimista.
Així vaig triar els poemes “La casa”, “Poble perdut” i “Record d’un camp”.
Pel plantejament de l’encàrrec, amb la formació de baríton, violoncel i piano, vaig intentar fer unes peces de cambra, amb la lletra de la poesia en la veu humana, però també l’esperit en el trio, amb diàlegs entre els tres integrants.
“La casa” és un poema molt íntim on es fa el paral·lelisme entre la casa i la vida. A “Poble perdut” s’hi respira la nostàlgia d’un temps i uns records no viscuts; i “Record d’un camp” és una reflexió sobre la vida i la mort amb paraules i metàfores senzilles i entranyables.
Si la música que he posat als poemes de Joan Margarit, fan arribar les seves paraules a públics diversos, haurà valgut la pena aquesta empresa. Albert Guinovart
Es fa Fosc...
Les dues cançons amb poemes de Margarit —Autopista i Els morts— que he compost per al concert estan concebudes per ser interpretades conjuntament. Ambdues comparteixen el concepte de l’absència (l’absència del pare en el primer poema i la dels familiars que marxen, en el segon) i tenen en comú la presència d’una temàtica infantil.
Musicalment, en el primer poema, la protagonista, la Malvina, és referenciada a través de la melodia d’una popular cançó infantil holandesa al violoncel. En el segon cas, el joc “Un, dos, tres, pica paret”, del qual havíem gaudit de petits amb germans i amics, estructura tota la cançó.
La primera cançó compta amb elements que contrasten: la saturació i el buit a través de la figuració del martellato del piano, la immobilitat del violoncel, i la quietud i l’agitació a través d’uns passatges vocals de vegades declamats, de vegades apassionats.
La segona, en canvi, està estructurada a partir del recitat “Un, dos, tres, pica paret” que separa les diferents seccions, des de la presentació del joc fins a la figura del pare, de la germana i de la filla.
Manllevat de la primera aparició de la cançó popular holandesa del primer poema, cada estrofa està acompanyada per un ritme implacable a càrrec del pizzicato del violoncel i els clústers de mà esquerra del piano, en un crescendo frenètic per arribar a una conclusió, despullada, plàcida i consonant. Jordi Domènech
cicle Margarit
English translation by Anna Crowe
La Casa
Està feta de coses com ara una porta, un pati interior, una finestra i la severitat de les parets de càrrega. Ens protegeix i guarda el que hem sigut. Allò que mai no trobarà ningú: sostres on hem deixat mirades de dolor veus que han quedat, callades, en els murs.
La casa organitza el seu futur silenci. De cop, un corrent d’aire, i una porta que es tanca amb un cop sec com un avís. Cadascú és casa seva, la que s’ha construit. I que, al final, es buida.
The House
It is made up of such things as a door, an inner courtyard, a window and the severity of the load-bearing walls. It protects us and keeps what we have been. That which no one will ever find: ceilings where we have left grievous glances, voices that have lingered, silenced, in the walls.
The house organises its future silence. Suddenly, a draught, and a door slams shut with a hard sound like a warning. Each one of us is their house, the one they have built. And which in the end is empty.
En un Petit Port
El mar d'hivern quan bufa tramuntana entra i colpeja amb força els pantalans. Abandonat per barques i velers, el port està envoltat pel tro de les onades. Veient el mar entrant per la bocana, fuetejant aquests amarradors, sento la calma que els desastres, quan ja han passat, ens deixen. Feliç perquè la meva vida avui és un petit i inútil port d'hivern, m'alço el coll de l'abric, enfonso els punys a les butxaques, ploro d'alegria i el vent de cara em va assequant les llàgrimes.
In a Small Port
The winter sea, when the wind is from the north, surges in and beats against the jetties with great force. Abandoned by ships and yachts the port is surrounded by the breakers’ thunder. Seeing the sea coming in through the harbour mouth, whipping at the moorings, I feel the calm that disasters, once past, leave in their wake. Happy that today my life is a little useless winter port, I turn up the collar of my overcoat, push my fists into my pockets, weep with joy and the wind in my face dries my tears for me.
Experiència d'una Patria
Sota la tarda radiant d'estiu escalàvem les roques vora el mar, jo amagant el vertigen, orgullós de la complicitat amb el meu pare. Però llavors va trepitjar aquell niu. Les vespes, furioses, van sortir cap a mi, que pujava rere d'ell. Roques avall fins a llançar-me al mar, ple de fiblades a la cara, als braços, un nen davant l'horror. Ell va quedar-se immòbil, arrapant-se a la roca del niu, a dalt de l'espadat.
Que solitària va ser la tarda, la tarda blava i rosa que retorna des del Port de la Selva, l'any cinquanta. Hem heretat un àmbit furiós i clàssic, rude i trist, amb nius de vespes que sempre s'han llançat contra els poetes.
Experience of a Homeland
Beneath the radiant summer afternoon we were scrambling up some rocks beside the sea, me, hiding my fear of heights, proud of this complicity with my father. But then he trod on that nest. The wasps in their rage poured out in my direction, where I was climbing behind him. Pell-mell down the rocks to throw myself into the sea, covered in stings to the face and arms, a child confronted by horror. He stood without moving, gripping the rock where the nest was, on top of the crag.
How lonely the afternoon was, the blue and pink afternoon that comes back to me from Port de la Selva, nineteen-fifty. We have inherited a furious environment, classical, brutish, sad, with nests of wasps that have always flown out against poets.
Poble Perdut
Com si els exasperés la claredat del dia que comença, més que cantar, els ocells criden alhora. No hi ha ningú a l’estreta carretera, i en arribar a la bassa d’aigua fosca la sento, adusta i greu, mirant-me mentre passo.
Davant tinc el turó amb les cases aferrades on ara, gairebé, no hi viu ningú. Però si jo de nen hi hagués vingut hauria pogut veure molta gent que a aquesta hora sortia, amb eines i animals, a treballar els seus camps.
És per això que l’aigua de la bassa, quan passo pel davant, es mostra tan severa. Perquè, sempre, del poble i els conreus, n’he dit aquest paisatge. Com si amb la llum del dia, qui sap si la mateixa que exaspera els ocells, anomenés així un drama que és tan lluny que jo no puc comprendre.
Lost Village
As though the brightness of the day just beginning were irritating them, the birds now shriek, rather than sing. There is no one on the narrow road, and when I come to the pond with its dark water I feel it, sombre and sullen, watching me as I pass.
Facing me I have the hill with the houses clinging to it where scarcely anyone now lives. But if I had come here when I was a child I would have seen lots of folk coming out at this hour, with animals and tools, to work in their fields.
This is the reason the water of the pond, when I walk past it, looks so grim. Because I have always spoken of the village and its crops as this landscape. As though with the light of day, and who knows if it’s the same light irritating the birds, I might give this name to a drama so remote that it’s beyond my understanding.
Record de un Camp
Era una vinya antiga al peu d’un marge cobert per un desordre d’esbarzers i bardisses. En netejar-lo, va deixar a la vista –alt i segur– un mur de pedra en sec. Transmetia bellesa i veritat, igual que un bon poema, Perquè, per dier el que saps, calen els anys esperar a que es confonguin els records amb nosaltres mateixos. Com aquell mur tan fort de pedra en sec, necessitem un temps pel nostre assentament. Llavors és quan ser vell té algunes avantatges: podem ser forts i clars, igual que el mur, sense res que ens oculti al vent i als raigs de sol, i no ignorar la mort, que és no haver entès la vida.
Memory of a Field
It was an ancient vineyard at the foot of a long bank covered in a wilderness of bramble and thorn. When we cleared it, it revealed – standing tall and sturdy – a drystone wall. It radiated truth and beauty, like a well-made poem, because, to say what you know, you need a few years: to wait until memories merge with our own selves. Like that very strong drystone wall, we need time to consolidate. That’s when being old has some advantages: we can be strong and clear, just like the wall, with nothing to hide us from the wind and the sun’s rays, and not ignoring death, which would mean not having understood life.
Autopista
Es fa fosc i se sent en el cotxe la veu gravada de Neruda recitar els seus poemes. Entre roncs camions, la llum dels fars va endinsant-se en la pluja com buscant una nena oblidada en una tomba i el poema que ell mai no li va escriure. El meu heroi egòlatra i patètic va sentir, alguna freda matinada, que estimar no és escriure cants d'amor? Pobre Neruda, pobre gran poeta plorant sota la terra per la nena que en un vell cementiri el va esperar enmig dels camps liles i grocs d'Holanda. Els poemes l'oculten com el vent cobreix de fullaraca un ocell mort.
Motorway
It’s growing dark and in the car is the sound of Neruda reading his poems. Amid raucous lorries, the headlights’ beam goes pushing through the rain as though searching for a child forgotten in her tomb and for the poem he never wrote for her. Did he sense, my pathetic and egotistical hero, on some cold early morning, that love is not the writing of love poems? Poor Neruda, poor great poet weeping under ground for the child who waited for him in an old graveyard amid the yellow and lilac fields of Holland. The poems hid her from sight just as the wind covers a dead bird with fallen leaves.
Els Morts
Els tres cops dels palmells damunt del mur: Un, dos, tres: pica paret. Ens llancem endavant mentre ressonen i ens aturem mirant l'esquena de la Mort, que es gira molt de pressa per sorprendre els que es mouen encara amb l'embranzida i els fa fora per sempre d'aquest joc.
Un, dos, tres: pica paret. Se'n va la llum. Com un punt d'or, l'espelma fa tremolar les ombres de la cambra. Per què fa tant de fred a la postguerra? La Mort es tomba i veu com la meva germana, amb febre, es mou i plora sota el gel.
Un, dos, tres: pica paret. El passat era el rostre del meu pare: presons i cicatrius, desercions. Com el terroritzaven aquests cops dels palmells contra el mur. No pot acabar un gest d'impaciència. La ira i la por el van delatar a la Mort.
Un, dos, tres: pica paret. No ens apartàvem mai del seu costat. I ara jugo amb la meva filla morta. Per què no vaig endevinar els seus ulls? Però el futur, astut, sempre fa trampa. No vaig sentir els tres cops: em va somrirure I vora meu hi havia ja el seu buit. I el joc havia de continuar.
Un, dos, tres: pica paret. Ja no m'importa si la Mort em veu: em giro per somriure als qui em segueixen. Ara que he arribat a prop del mur, no sé res del que hi pugui haver al darrere. Només sé que me'n vaig amb els meus morts.
The Dead
Those three blows from hands smacking the wall: Knock on the wall: who is going to fall? While they ring out we rush forward then stop, watching Death whose back is turned, but who will whirl round suddenly to catch out anyone still teetering from their rush, and eliminate them from that game forever.
Knock on the wall: who is going to fall? The light is fading. Like a spot of gold, the candle makes the shadows in the bedroom tremble. Why is that post-war time so bitterly cold? Death turns round and sees how my sister, in her fever, tosses and cries under her ice-packs.
Knock on the wall: who is going to fall? The past was my father’s face: prison-cells and scars, defections. How the blows from those hands smacking against the wall terrified him. He cannot suppress a restless movement. Anger and fear denounced him to Death.
Knock on the wall: who is going to fall? We never strayed from its side. And now I play with my dead child. Why did I never read that look in her eyes? But the future is crafty, and always cheats. I never heard the three blows: she smiled at me and her empty space was already beside me. And the game had to go on.
Knock on the wall: who is going to fall? I no longer care if Death can see me: I turn round to smile at those who follow me. Now that I’ve reached the wall, I know nothing of what there might be behind it. I only know I am going there with my dead..
Gestillte Sehnsucht
(2 Gesänge, Op.91)
In goldnen Abendschein getauchet, Wie feierlich die Wälder stehn! In leise Stimmen der Vöglein hauchet Des Abendwindes leises Wehn. Was lispeln die Winde, die Vögelein? Sie lispeln die Welt in Schlummer ein.
Ihr Wünsche, die ihr stets euch reget Im Herzen sonder Rast und Ruh! Du Sehnen, das die Brust beweget, Wann ruhest du, wann schlummerst du? Beim Lispeln der Winde, der Vögelein, Ihr sehnenden Wünsche, wann schlaft ihr ein?
Ach, wenn nicht mehr in goldne Fernen Mein Geist auf Traumgefieder eilt, Nicht mehr an ewig fernen Sternen Mit sehnendem Blick mein Auge weilt; Dann lispeln die Winde, die Vögelein Mit meinem Sehnen mein Leben ein.
Far, far from each other
Far, far from each other Our spirits have flown. And what heart knows another? Ah! who knows his own?
Blow, ye winds! lift me with you I come to the wild. Fold closely, O Nature! Thine arms round thy child.
Ah, calm me! restore me And dry up my tears On thy high mountain platforms, Where Morn first appears.
Stilled Longing
(2 Songs, Op.91)
Bathed in golden evening light, how solemn stand the woods! In the gentle voices of the birds breathes the soft evening breeze. What do the winds and the birds whisper? They lull the world to sleep.
You wishes, ever stirring within the heart without rest or peace, you longing that moves the breast, when will you rest, when will you sleep? At the whisper of winds and birds, you yearning wishes, when will you fall asleep?
Ah, when my spirit no longer hastens on wings of dreams toward golden distances, hen my gaze no longer lingers
on stars forever far away,
then the winds and the birds
will softly sing my life into rest with my longing.
Where is it that our soul doth go?
One thing I'd know : when we have perished, Where is it that our soul doth go? Where is the fire that is extinguished? Where is the wind but now did blow?
- based on a text by Heine (1797 - 1856)
Music when soft voices die
Music, when soft voices die, Vibrates in the memory; Odours, when sweet violets sicken, Live within the sense they quicken.
Rose leaves, when the rose is dead, Are heaped for the belovèd's bed; And so [thy] thoughts, when thou art gone, Love itself shall slumber on.
Durch Einsamkeiten
Durch Einsamkeiten, Durch waldwild Geheg, Über nebelnde Weiten Wandert mein Weg.
Fern über dem Berge An ruhsamer Flut Harrt meiner ein Ferge, Der rudert mich gut.
An ein stilles Geländ', Ewig gemieden Und ewig ersehnt: Zum Frieden...
Adagio
Alles Tagverlangen Ist zur Ruh gegangen Rosenrot im Rohr Aus den Birkenzweigen, Wo er still gehangen, Bleich und netzgefangen, Hebt in sanftem Steigen Sich der Mond empor.
Leise, weiße Seiden Kleiden jetzt die Weiden, Schläfernd schlürft der Bach Schober auf den Wiesen Hocken wie die Riesen, Und die dunklen Hunde, Ruhlos in der Runde, Wandern wach.
Through Solitudes
Through solitudes, through forests wild, across the mist-veiled plains my path is leading.
Far beyond the mountains, by tranquil waters, a ferryman awaits me, who will row me safely across.
Toward a silent shore, forever avoided and forever longed for: toward peace...
Adagio
All the longings of the day have come to rest, rose-red in the reeds— From the birch branches, where it hung in silence, pale and caught in a web of light, the moon now rises in gentle ascent.
Soft white silks clothe the willows, the brook murmurs drowsily— Haystacks in the meadows crouch like giants, and the dark dogs, restless in their circles, wander wakefully.
Oriol Prat, violoncel
Oriol Prat inicia els seus estudis de violoncel amb Anna Toca. Posteriorment rep classes d’Iñaki Etxepare i l’any 2008 finalitza els estudis de grau professional al Conservatori d’Igualada amb Romain Boyer. El 2012 obté els estudis superiors d’interpretació a l’ESMUC amb Damián Martínez i s’especialitza en música de cambra amb el Quartet Casals i Kennedy Moretti. Posteriorment amplia la seva formació amb Lluís Claret i completa el màster amb Claudio Bohórquez a la Stuttgarter Musikhochschule.
És membre fundador del Cosmos Quartet des del 2014, amb el qual desenvolupa una intensa activitat internacional i ha estat guardonat en concursos com l’Irene Steels Wilsing Foundation Competition de Heidelberg, el Premi BBVA Montserrat Alavedra i el Carl Nielsen International Chamber Music Competition.
Ha perfeccionat la seva formació a la European Chamber Music Academy i a Hannover amb Oliver Wille, rebent també consells de músics com Alfred Brendel, Johannes Meissl, Hatto Beyerle o Rainer Schmidt. Ha actuat en festivals com la Schubertíada de Vilabertran, Granada, Peralada, la Quinzena Musical de Donostia o Torroella de Montgrí, així com en auditoris com L’Auditori de Barcelona i l’Auditorio Nacional de Madrid.
Actualment col·labora amb orquestres com la Franz Schubert Filharmonia, l’Orquestra del Liceu i l’OBC. Des del 2016 fins al 2025 ha estat professor al Conservatori de Grau Professional de Música del Liceu.
Oriol Prat, cello
Oriol Prat began his cello studies with Anna Toca and later continued his training with Iñaki Etxepare. In 2008 he completed his professional studies at the Igualada Conservatory with Romain Boyer. He obtained his Bachelor’s degree in Performance at ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) with Damián Martínez, specializing in chamber music with the Casals Quartet and Kennedy Moretti, and later completed his Master’s degree with Claudio Bohórquez at the Stuttgart University of Music. He also received guidance from Lluís Claret, Alfred Brendel, Johannes Meissl, Hatto Beyerle and Rainer Schmidt.
He has been a founding member of the Cosmos Quartet since 2014, with which he maintains an active international career and has received prizes at competitions such as the Irene Steels Wilsing Foundation Competition in Heidelberg, the BBVA Montserrat Alavedra Prize and the Carl Nielsen International Chamber Music Competition. He has performed at festivals including the Schubertiada de Vilabertrán, Granada, Peralada, the Quincena Musical de San Sebastián and Torroella de Montgrí, as well as at venues such as L’Auditori de Barcelona and the Auditorio Nacional in Madrid.
He currently collaborates with orchestras such as the Franz Schubert Filharmonia, the Liceu Orchestra and the OBC (Barcelona Symphony Orchestra). From 2016 to 2025 he was professor at the Conservatori de Grau Professional del Conservatori del Liceu.
Victoria Guerrero, piano
La pianista Victoria Guerrero ha sido galardonada con el Premio Franz Schubert 2025 de la Asociación Franz Schubert de Barcelona, en reconocimiento a su profundidad interpretativa y su compromiso con el repertorio de lied. Este galardón se suma a otros premios internacionales, como el de Mejor Pianista de Lied en el Das Lied Competition de Heidelberg (2017) y el Hugo Wolf Competition de Stuttgart (2022), consolidándola como una de las pianistas españolas con mayor proyección en este ámbito.
Especializada en lied, se formó en la Musikhochschule Freiburg con Pauliina Tukiainen y posteriormente con Hartmut Höll en la Hochschule für Musik Karlsruhe. Actúa regularmente en destacados festivales y ciclos como el Bonner Schumannfest (Schumannhaus de Bonn), la Schubertiada de Vilabertrán, la Schubertiada de Valdegovía, el Ciclo de Lied del Palau de la Música Catalana, el Teatro de la Zarzuela, el Teatro Arriaga de Bilbao, el International Lied Festival Zeist y el Staatstheater Nürnberg.
En 2022 publicó su primer álbum, petiteMORT, junto a la soprano Natalia Labourdette (Genuin Classics). Desde 2021 es pianista acompañante en el departamento de canto de la Universidad Mozarteum de Salzburgo.
Victoria Guerrero, piano
Pianist Victoria Guerrero was awarded the Franz Schubert Prize 2025 by the Franz Schubert Association of Barcelona in recognition of her interpretative depth and commitment to the Lied repertoire. This distinction adds to other international prizes, including Best Lied Pianist at the Das Lied Competition in Heidelberg (2017) and the Hugo Wolf Competition in Stuttgart (2022), consolidating her as one of the most promising Spanish pianists in this field.
Specializing in Lied, she studied at the Hochschule für Musik Freiburg with Pauliina Tukiainen and later with Hartmut Höll at the Hochschule für Musik Karlsruhe. She performs regularly at major festivals and venues such as the Bonner Schumannfest (Schumannhaus Bonn), the Schubertiada de Vilabertrán, the Schubertiada de Valdegovía, the Lied series at the Palau de la Música Catalana, Teatro de la Zarzuela in Madrid, Teatro Arriaga in Bilbao, the International Lied Festival Zeist and the Staatstheater Nürnberg.
In 2022 she released her debut album petiteMORT with soprano Natalia Labourdette (Genuin Classics). Since 2021 she has been a staff accompanist at the Vocal Department of the Mozarteum University Salzburg.
Ferran Albrich, baríton
Ferran Albrich és un dels barítons catalans més destacats de la seva generació. La seva formació musical, tant com a cantant com a violoncel·lista, li permet abordar un ampli repertori amb una especial atenció al rigor estilístic, la versatilitat i la sensibilitat en el fraseig.
El seu repertori s’estén del barroc a la música contemporània. Ha actuat amb formacions especialitzades com La Ritirata i Vespres d’Arnadí, així com amb Cremona Antiqua a Itàlia i Próxima D a Àustria. També ha col·laborat amb orquestres com l’Orquestra de RTVE, l’Orquestra Simfònica de Galícia, l’Orquestra del Principat d’Astúries, l’Orquestra de València o l’OBC, entre d’altres.
Ha ofert concerts en sales com el Palau de la Música Catalana i L’Auditori de Barcelona, el Teatro Real i el Teatro Monumental de Madrid, el Teatro Arriaga de Bilbao o el Palacio de la Ópera de La Coruña. Internacionalment ha actuat al Teatro Ponchielli de Cremona, el Teatro Grande de Brescia i el Theater an der Wien.
Ha treballat amb directors com Jordi Savall, Daniel Espasa, Christoph König, Andrés Salado, Carlos Mena o Antonio Greco, i col·labora habitualment en recital amb pianistes com Victoria Guerrero, Rubén Fernández Aguirre o Francisco Poyato.
Ha estat guardonat en concursos com el Concurs Permanent de Joventuts Musicals d’Espanya i el Concurs Cavalli-Monteverdi de Cremona, i ha rebut el Premi de la Crítica al Millor Recital del Gran Teatre del Liceu (temporada 2024/25).
La seva discografia inclou enregistraments dedicats al repertori barroc i a la polifonia, amb formacions com Vespres d’Arnadí, Cremona Antiqua i l’Ensemble Cristóbal de Morales.
Ferran Albrich, baritone
Ferran Albrich is one of the most outstanding Catalan baritones of his generation. His musical background, both as a singer and as a cellist, allows him to approach a wide repertoire with particular attention to stylistic rigor, versatility and sensitivity of phrasing.
His repertoire ranges from Baroque to contemporary music. He has performed with specialised ensembles such as La Ritirata and Vespres d’Arnadí, as well as with Cremona Antiqua in Italy and Próxima D in Austria. He has also collaborated with orchestras including the RTVE Symphony Orchestra, the Galicia Symphony Orchestra, the Asturias Symphony Orchestra, the Valencia Orchestra and the Barcelona Symphony Orchestra (OBC), among others.
He has performed in major venues such as the Palau de la Música Catalana and L’Auditori in Barcelona, Teatro Real and Teatro Monumental in Madrid, Teatro Arriaga in Bilbao and the Palacio de la Ópera in A Coruña. Internationally he has appeared at Teatro Ponchielli in Cremona, Teatro Grande in Brescia and the Theater an der Wien.
He has worked with conductors such as Jordi Savall, Daniel Espasa, Christoph König, Andrés Salado, Carlos Mena and Antonio Greco, and regularly collaborates in recital with pianists including Victoria Guerrero, Rubén Fernández Aguirre and Francisco Poyato.
He has received awards at competitions such as the Juventudes Musicales de España Permanent Competition and the Cavalli-Monteverdi Competition in Cremona, and was awarded the Critics’ Prize for Best Recital by the Gran Teatre del Liceu (2024/25 season).
His discography includes recordings devoted to Baroque repertoire and polyphony with ensembles such as Vespres d’Arnadí, Cremona Antiqua and the Ensemble Cristóbal de Morales.
